dissabte, 18 de gener de 2014

Arribada a lílla 6è B

Hola a tots, nosaltres som els nens i les nenes d’una classe normal de 6è, amb els nostres defectes i les nostres virtuds, però el que ens va passar va ser molt estrany, segurament és una de les històries més rares que cap nen o nena hagi escoltat mai ... Estàvem tots fent matemàtiques un dia normal d’escola, quan de sobte va sonar un timbre molt agut, feia un soroll horrorós. Ens vam adonar que es tractava del simulacre, que com cada any, realitzem al primer trimestre de cada curs. Vam deixar de fer mates, afortunadament, vam deixar totes les coses sobre la taula, vam fer una fila i vam sortir sense pressa, però sense pausa cap a la sortida d’emergència. Però només sortir al passadís tots vam ensumar una forta olor a fum, no es tractava d’un simulacre, hi havia un incendi a l’escola. Potser per això totes les sortides d’emergència estaven plenes de nens i era impossible sortir per alguna, ja començàvem a estar nerviosos i, perquè no dir-ho, amb una mica de por, quan de sobte, en un racó del passadís, va aparèixer una nova sortida d’incendis. No ens ho vam pensar gaire, i sense cap dubte, tots vam anar decidits cap a la porta seguint el nostre mestre. En passar-la, vam notar fred, i vam veure un paisatge muntanyós espectacular, ràpidament vam descartar que estiguéssim a Montserrath, perquè a la Comarcah del Bagesh no neva gaire. De seguida vam veure un senyor que es deia Hillaryh, que ens va dir que érem a l’Himalayah i que la muntanya era l’Everesth. No ens ho vam pensar gaire, perquè teníem por que vingués el Yetih, i vam tornar a obrir la porta per fugir del fred. Aquesta vegada en travessar-la, vam arribar al desert només hi havia sorra i cactus arreu, i feia una calor insuportable, com si estiguéssim ben bé al mig de l’infern. En aquest indret no podíem estar molt de temps vam tornar a marxar per la porta i aquesta vegada érem en un lloc molt , molt estret i fosc. En Dani, que de vegades té unes idees una mica rares, va dir: - Potser som a l’espai! Tots ens vam posar a riure, no podia ser l’espai, estàvem dins d’una mena de tub molt estret, era claustrofòbic. Només es veia un petit punt de llum . L’Agustín, que és el més petit, però el més valent va anar a veure on ens trobàvem, va treure el cap i va exclamar: - Som al Circ! Llavors, el lloc on estàvem no podia ser res més que un canó, un gran canó. I de cop vam escoltar: - Tres, dos, un IGNICIÓ!!!! En un tres i no res vam sortir disparats per l’aire. Vam estar volant durant bastant temps, només podíem veure els núvols,i de tant en tant una mica el mar i quan ja crèiem que no s’acabava mai, va començar el descens, era tan ràpid que abans de parar vam perdre tots el sentit. Quan ens vam despertar, estàvem tots sans i estalvis en una platja paradisíaca. On podíem estar???? ....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.